El C33 va emetre un documental titulat 'Pensant
en els altres' i que la Universitat de València, on jo vaig
estudiar, se'n va fer ressò mitjançant l'ESPAI CINEMA, creant un
espai de reflexió entre mestres i estudiants de magisteri:
http://www.uv.es/cinemag/.
Recordo
que el documental va ser fascinant per a tots els que vam compartir
aquell espai i ens va sobtar, sobretot, el vincle afectiu entre
l'alumnat i entre el mestre Kanamori i l'alumnat. Empatia,
assertivitat, ajuda entre iguals, diversió, burla, injustícia, el
concepte de felicitat... van ser els temes tractats als debats
posteriors.
Es tracta el tema de l'assetjament escolar o
bullying,
tan arrelat a l'escola dels nostres temps. La resolució dels
conflictes de classe/escola ha de ser un dels fonaments o pilars
bàsics de la nostra pràctica com a tutors. Sense aquesta implicació
per part del/a mestre/a mai es podria aconseguir un ambient
agradable per l'aprenentatge sense exclusions. El mestre Kanamori
porta a terme unes dinàmiques dures, apel·lant als sentiments més
profunds de l'alumnat i que potser, des d'una perspectiva occidental
i com a adults, podem creure que pot ferir o fer mal als infants.
Però penso que cal no prejutjar aquestes actuacions, ja que el
resultat és tot just al contrari, mitjançant aquestes dinàmiques
extreu cada pensament i sentiment dels seus alumnes. Per altra banda,
penso que seria interessant que aquest documental fos visionat per
mestres, però també per les famílies, perquè aquestes maneres de
fer es puguen normalitzar i no es tracte el plor com quelcom dolent
sinó com una manera d'alliberar les emocions.
Es tracta el tema del dol d'una manera molt tendra i
transparent. L'alumnat dóna suport al seu company, Tsubasa, que ha perdut el seu pare, a través
d'unes cartes, en les quals han expressat lliurement allò que
senten. El mestre ajuda a descobrir i posteriorment expressar el que
ells senten respecte a la mort d'un pare. El fet que la mare doni les
gràcies als companys, reforça la tasca que el mestre està portant.
Hi ha una total coherència entre la manera de fer d'ambdós parts:
l'escola i les famílies. Mai he tingut un cas com aquest a una aula
i amb aquest documental he vist una manera simple i entenedora de com
tractar la mort, de sobreposar-se a la pèrdua d'un familiar, en
aquest cas, d'un pare.
El
tutor, el mestre Kanamori, és l'eix vertebrador de l'aprenentatge,
però ja no parlem d'un aprenentatge de continguts per aconseguir
acabar el temari marcat per unes editorials, sinó que dóna
prioritat a formar persones que convisquin lliures, sensibles, amb
justícia i felices. Aquesta és la reflexió que nosaltres com a
mestres ens hem de fer, perquè de vegades, la pròpia autocensura
que ens marquem per prejudicis que hem heretat a nivell familiar o
cultural, és la causant que no veiem més enllà de la nostra
temporalització dels continguts. Com es qüestionava Gonzalo Anaya,
al llibre de Jaume Martínez Bonafè “Converses amb un mestre de
mestres”: “i jo què
faig aquí amb aquests xiquets? Què puc fer? El que han fet amb mi
'els Maristes'? Jo vull fer altra cosa”.
"La felicitat és dins nostre. Trobem-la! No fem responsables als altres de la nostra pròpia felicitat". PENSEM-HO i sobreot, ACTUEM-HI!
